LA MEVA CITA

Dimarts 10 de febrer de 2009, era una data esperada per a mi, des de feia més d’un any.
Sabia que a la fi es faria realitat un dels meus somnis. Veure en directe, un cop més, al Mestre, al meu amor platònic des de que tenia 18 anys: En SERRAT. Però aquesta vegada, no en un teatre qualsevol, ni en un escenari qualsevol, la cita era AL PALAU DE LA MUSICA. Durant tot el dia vagi sentir l’emoció d’una dona enamorada que aquella nit s’havia de trobar amb el seu estimat. Tot aquell dia va girar al voltant d’aquella cita, vaig treballar amb una energia inusual tot era perfecte, però a mida que avançava el dia i s’apropava l’hora de la cita, sentia les papallones a l’estómac i volia que el temps anés ràpid i més ràpid. Però com tot a la vida, lo bo i lo dolent, va arribar el moment. Jo estava allí a la porta del Palau i la felicitat sortia per tots el porus de la meva pell. Malgrat hi havia moltíssima gent esperant, jo els vaig ignorar, per a mi no existien, era la meva cita, la meva gran cita, per fi el veuria en aquell magnífic escenari.

Vaig entrar al Palau, i com una canalla petita, vaig obrir els ulls tot el que vaig poder, volia arxivar a la meva retina, al meu cap i al meu cor, tots els detalls de l’espai, les olors, els colors… Un cop al meu seient vaig esperar impacient l’arribada a l’escenari del noi del poble sec. Tot es va fer fosc i d’un cop el somni és va fer realitat, el tenia allà amb la seva energia, la seva elegància i el seu saber fer. Pantaló texà, samarreta negra, camisa fosca i guitarra en mà, ens va captivar i el varem aclamar amb veritable respecte i admiració.

Ella em deixa, va ser la cançó triada pel Mestre, per iniciar la gran vetllada, la Nostra gran cita... Li van seguir Cançó de bressol, El meu carrer, Res no és mesquí, Temps era Temps… mentre escoltava la seva veu, com si les cançons no més fossin per a mi, vaig tancar el ulls i vaig fer un recorregut per la meva vida, en la que d’una forma o un altre ell sempre havia estat present, fins arribar a la conclusió que e ERA UNA DONA FELIÇ, perquè en realitat la vida m’havia donat tot el que qualsevol persona podia desitjar: salut, diners i amor, i que ara tant sols es tractava de viure cada dia com si fos l’últim que anés a viure. I des d’aquell moment cada dia en llevar-me em repeteixo una de les millors frases del meu mite: HOY PUEDE SER UN GRAN DIA Y MAÑANA TAMBIEN.

ana